05/05/2020

Jugar és molt més que divertir-se: jugar és viure

Article de la Cristina Olivia, assessora de criança conscient i doula

 

Ara que hem esdevingut mares i pares ens hem obert de manera més o menys natural de nou a un món que la majoria d’adults havíem quasi abandonat: el món del joc.

Es tracta d’un món amb molts vessants i una gran riquesa, que sovint encara ens costa transitar perquè per fer-ho hem d’aquietar la ment (que sovint va a mil) i abandonar la comoditat estructurada del món adult, concret, productiu.

I no és que haguem de jugar sempre amb els fills/es (més avall en parlarem), però en els primers anys de vida sí que entrem amb ells, de la seva maneta, a aquest món lluminós on el temps es para i tot és un descobriment constant. On no s’espera res més que ser i viure el moment plenament.

 

L’autèntic joc surt de dintre

En el món educatiu fa temps que es treballa per integrar el joc en les diferents etapes d’ensenyament i està bé, perquè el nostre cervell aprèn jugant, posant emoció, diversió, curiositat… Però el joc com a tal és molt més que això. El veritable joc no són activitats lúdiques, proposades per l’adult, ni són activitats esportives i reglades, tot i tenir una part molt lúdica. El joc és un procés orgànic que ha de sortir de dintre; una eina amb la qual ens ha equipat la natura per vehicular la relació amb l’entorn, amb les altres persones i amb nosaltres mateixos.

En aquest lloc intern de l’infant on el joc és tan autèntic que no es pot dissociar de la vida és on es produeix la màgia. Aquí és on tota la potencialitat de la persona comença a prendre forma, sempre sostinguda per un vincle d’aferrament saludable i segur amb la seva mare i família. Si el bebè i l’infant se senten segurs podran romandre en aquest indret interior de joc sense tensió, ben concentrats, fent servir tot el seu cos, desenvolupant la psicomotricitat fina i gruixuda, combinant l’observació i l’exploració, travessades sempre per l’emocionalitat del seu cervell predominant.

 

Jugar sense expectatives

Com a famílies, en l’etapa 0-3 val la pena que posem la mirada en el joc sense un objectiu pedagògic. S’aprèn jugant? És clar, sempre, però es fa de manera innata, impulsiva, natural. Per això no cal posar èmfasi en que aprenguin, només en que siguin lliures de jugar veritablement.

I no sempre ho són perquè són fills i filles d’una societat adultocèntrica amb horaris molt marcats, amb dinàmiques molt productives i amb espais que no estan pensats per als més petits/es. També perquè nosaltres, sense voler, posem expectatives en aquest joc, amb el desig que s’ho passin bé, que desenvolupin destreses… Les expectatives no ajuden perquè ens distreuen de l’essència del joc i sovint fan que intervinguem innecessàriament, tractant de guiar cap a una altra banda o de corregir el que nosaltres considerem errors amb bona voluntat.

Els infants tenen molta paciència amb nosaltres, però això, veritablement, els talla molt el rotllo. Interromp la fluïdesa d’un joc quan per a ells la resta del món en aquella estona no existeix.

I això ens porta a (re)pensar quin ha de ser el nostre paper com a mares i pares respecte al joc dels nostres fills i filles.

 

És correcte pensar i proposar activitats?

Si compartim moltes hores amb els fills/es no hi ha inconvenient en que proposem estones lúdiques en què interactuem, sempre que deixem que la majoria del temps sigui el propi infant qui ens guiï, que tingui temps i un espai adequat per poder-ho fer. Tot el que nosaltres proposem és un estímul extern i els pot fer gràcia i ho gaudeixen perquè ho fan amb nosaltres, però hem de cuidar molt que hi hagi joc lliure, no guiat.

Durant la petita infància (tot i que passen diferents etapes també respecte al joc) el que més els inspira són els objectes quotidians que fem servir, així com els materials desestructurats amb els quals crear i experimentar. Amb ells transitaran el joc manipulatiu i el simbòlic i faran camí cap al joc social, que sovint no arriba abans dels 3 anys.

 

Què vol dir facilitar un entorn adequat?

Aquesta és la nostra principal missió respecte al joc, facilitar un ambient preparat per tal que el joc es desenvolupi amb la major llibertat possible, en condicions de seguretat  i amb materials adequats a la seva etapa evolutiva i als interessos que, en base a la nostra observació, detectem que tenen en cada moment.

Un entorn adequat evoca calma, no està atapeït ni reuneix moltes joguines. Està preparat perquè deambulin, pugin, baixin, saltin en condicions de seguretat, amb la nostra presència, però podent desenvolupar el que s’anomena activitat autònoma, fonamental per al seu desenvolupament físic, cognitiu i psicològic, ja que poder fer coses per ells mateixos fascina els infants i els fa començar a construir la seva autoestima sobre la base del “jo puc”.

 

Però hem de jugar amb ells/es sempre que ho demanen?

Els infants necessiten molt sentir que estem presents de veritat amb ells/es, no només de 0-3 anys, sinó durant el primer septenni de vida. Creixen pivotant entre la seva experiència del món i la nostra mirada, que es mostra que són vistos, que la seva experiència és vàlida, que no corren perill. Som, durant anys, el més important de la seva vida i és natural que interactuïn constantment amb nosaltres en clau de joc. Però això no vol dir que haguem de jugar sempre. Sovint és molt més important ser-hi, mirar-los, acollir-los, que juguin asseguts a la nostra falda, o anant i venint a ensenyar-nos coses.

Si ens conviden a jugar i podem fer-ho, hem de ser honestos. Obligar-nos sempre per assolir un estàndard de bona mare o bon pare tampoc és la manera. Podem combinar el mirar el seu joc amb participar o amb anar i sortint del seu joc mentre fem tasques mecàniques i físiques a casa, sempre que siguem capaços d’entrar i sortir de veritat. Perquè els infants noten quan hi som de veritat o no, quan tenim el cap en altres coses.

Podem ser companys adults de joc, però no necessitem pensar constantment en com entretenir-los. Deixem-nos portar pels seus interessos i impulsos i tot serà molt més orgànic. Perquè el joc és l’idioma de la infància i tot es converteix en un possible joc si els donem aquesta possibilitat. És el seu idioma perquè s’expressen també a través del joc abans de dominar de veritat la comunicació verbal i hi canalitzen les seves vivències de manera inconscient. Ara amb el confinament i el coronavirus, molts juguen a metges, fan que els seus peluixos o ninos estan malalts, fins i tot poden morir, i recreen una vivència que no acaben d’entendre perquè fer-ho els ajuda a integrar-la.

Com més creixen, el joc és menys físic i evident, però per dins sempre és una vivència única i irrepetible.

 

Cristina Oliva

Assessora de criança conscient i doula

www.eltiempodelosintentos.com

Instagram i Facebook: @cristinaolivacrianza

Podcast Crianza Transformadora a iVoox, iTunes y Spotify

 

Pujar