Rock i revolució
The Clash ho tenien tot. L’energia del punk, el ritme de la música jamaicana, el coneixement i respecte pel rock clàssic i un fort component social i polític que els diferenciava dels seus coetanis. Van entendre la música com Woody Guthrie, utilitzant els seus instruments com armes per lluitar contra el feixisme. Van rememorar l’estètica dels anys 50 en vestuari i portades de disc. Són un dels referents ineludibles de l’explosió punk de 1977, però van ser pioners en barrejar la seva velocitat amb el reggae més rítmic, sempre amb un missatge polític radical i directe que mai van abandonar. No van ser un grup complaent ni amb la indústria ni amb els seus seguidors, i això els fa especials, ideals per analitzar l’evolució de la música rock en uns temps en què semblava possible reescriure la seva història. Van lluitar contra la llei, contra totes les lleis. No van guanyar, però van deixar la seva marca per l’eternitat.
