Aleta | Centre Cívic Ateneu Fort Pienc

Dansa i tradició s’entrellacen en un llenguatge escènic contemporani que s’endinsa en la cultura, l’arrel i el territori, i fa del moviment una eina compartida per evocar els rituals col·lectius que ens travessen i ens defineixen. Aleta fa bategar el públic a la mateixa pulsació que els intèrprets, convertint la plaça en un espai viu d’identitat, trobada, celebració i comunitat.

Marc Fernández: autoria i direcció. En col·laboració amb els intèrprets, coreografia.
Anna Sagrera, Noé Ferey, Clementine Télésfort, Joel Pradas i Marc Fernández: intèrprets
Ivó Jordà: gralla
Marc Vall: percussió tradicional
Magí Serra: col·laboració artística
Miguel Marín: composició musical
Mariona Signes: disseny de vestuari
Marina Cardona: producció executiva

Imatge: © Marta Arjona

fer l’aleta:

1. v. intr. Alçar, l’enxaneta, la mà en el moment de coronar un castell o un pilar.

ALETA és una peça de dansa contemporània que gira entorn de l’imaginari del Món Casteller i el transforma en una experiència escènica vibrant, física i emocional. Una proposta que beu de la tradició per parlar-nos del present a través del cos, el ritme i la força col·lectiva. La peça ret homenatge als valors que defineixen aquesta pràctica centenària —la confiança, l’equilibri, l’esforç compartit— i els porta a escena amb un llenguatge coreogràfic construït des de la fisicalitat, la plasticitat i el virtuosisme.

ALETA fusiona el partnering contemporani amb la tècnica dels castells, explorant la força, el risc i la bellesa de sostenir-se els uns als altres. Beu de la plasticitat de les estructures i de les imatges que aquestes generen: la geometria dels cossos, la cooperació, el contacte humà i l’esforç col·lectiu, així com de la potència poètica que aquestes formes evoquen en escena. Amb una música que uneix tradició i contemporaneïtat, Aleta fa bategar el públic a la mateixa pulsació que els intèrprets, convertint la plaça en un espai viu de trobada, celebració i comunitat.

“ALETA no es limita a homenatjar el món casteller; el reimagina, el tradueix al cos contemporani i el converteix en territori emocional. És un ritual escènic que, més enllà de la proesa física, no consisteix a reproduir fil per randa les construccions humanes que defineixen el món casteller, sinó a transformar-ne l’essència en un llenguatge coreogràfic vibrant i canviant. Allà on la tradició reclama quietud, equilibri i resistència, la peça introdueix moviment, flexibilitat i risc. El resultat no és una en espiral, en una ondulació incessant, en un anar i venir constant que parla de la vida mateixa.” Fragment de la Crònica d’Òria Valls – Diari de Tarragona