Fellini 8 ½

Direcció: Federico Fellini, Itàlia, França, 1963, 138 min. VO en italià i francès subtitulada en castellà

Intèrprets: Marcello Mastroianni, Claudia Cardinale, Anouk Aimée, Barbara Steele

Guido Anselmi, un director de cinema sotmès a l’estrès i en plena crisi creativa, ingressa en un balneari per seguir una cura de repòs. Però la seva dona, la seva amant i el seu productor, entre d’altres, l’assetgen i el pressionen, parlant-li del projecte que ha hagut d’interrompre. Guido es refugia en els seus records i fantasies, rememorant els fets més importants de la seva vida i totes les dones que ha estimat.

La filmografia de Marcello Mastroianni, 160 pel·lícules en més de 50 anys de carrera, reflecteix l’evolució del cinema italià, europeu i mundial de la segona meitat del segle XX. El seu talent i carisma van brillar amb esplendor en moltes pel·lícules fonamentals d’aquest període. Va ser l’indiscutible protagonista en algunes de les obres més representatives dels directors italians que van encapçalar el cinema d’autor: La dolce vita (1960) o Fellini 8 ½ (1963), de Federico Fellini; La noche (1961), de Michelangelo Antonioni; Noches blancas (1957) i El extranjero (1967), de Luchino Visconti; i Matrimonio a la italiana (1964) o Los girasoles (1970), de Vittorio De Sica.

Però també va treballar per al magnífic planter de directors que, encara que menys cèlebres, van ser decisius per col·locar Itàlia al capdavant de la indústria cinematogràfica a Europa, com, entre altres, Mario Monicelli a Rufufú (1958), Marco Ferreri a La gran comilona (1973), Marco Bellocchio a Enrique IV (1984), i Ettore Scola a Una jornada particular (1977). I destacats directors europeus també van comptar amb ell, com Nikita Mikhalkov a Ojos negros (1987), Manoel de Oliveira a Viaje al principio del mundo (1997), Theo Angelopoulos a El paso suspendido de la cigüeña (1991) o Agnès Varda a Las cien y una noches (1995).

Pocs actors poden presumir d’una carrera amb títols com els esmentats. Però presumir no era el seu estil. “Després de tot”, va explicar en una ocasió, “potser és possible fer sempre pel·lícules bones? Si només hagués fet pel·lícules bones tindria por de mi mateix. Això és un privilegi dels sants; els sants, els herois, no s’han equivocat mai. A part que a mi els sants i els herois em resulten antipàtics”. De fet, els seus millors personatges no solien ser ni herois ni sants. En els marges del cinema d’autor o en els del cinema més popular, Mastroianni preferia interpretar gent senzilla i imperfecta, allunyada, d’altra banda, d’aquest arquetip de latin lover al qual la seva imatge es va reduir massa vegades.

Mastroianni va deixar ben clara la seva filosofia en referir-se a un dels seus dramaturgs favorits: “Tal vegada estimo Txékhov d’una manera tan especial perquè els seus personatges i les seves històries s’assemblen a la vida. O tal vegada perquè connecten millor amb la meva naturalesa, fins i tot amb la meva naturalesa d’actor. M’agrada aquest petit món humil, poblat de personatges perdedors, però plens d’entusiasme, de somnis, d’il·lusions”.

Enric Ros és escriptor, periodista cultural i guionista. Professor d’Història del cinema a la Facultat de Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), de Ficció televisiva i Història del cinema a ECIB Escola de cinema i de cursos sobre cinema a Casa Elizalde, Casa Golferichs, La Sedeta i Fort Pienc. Ha publicat el llibre It’s Not TV. Las series de ficción en la era de la Post-TV (2011) i ha coordinat un llibre sobre Mad Men que Errata Naturae publicarà el 2015. És membre del Consell Científic del Communication and Media Research Center, per al qual ha col·laborat en el llibre Critical Reflections on Audience and Narrativity. New Connections, New Perspectives (Ibidem Verlag, 2014). També escriu llibrets per a les edicions en DVD de Los Imprescindibles i Cine Club (Notorious ediciones) i col·labora en mitjans com Què Fem? (La Vanguardia),  Serielizados, Contrapicado, Cine Archivo, Espacio de cine o La Finestra Digital.