Pandora va escampar el mal i les desgràcies per a la humanitat i Eva la va condemnar. Helena va ser la causant de la guerra de Troia. Per què en la mitologia, la religió i la història, la fatalitat està associada a una dona?
La societat ha criminalitzat a les dones fent-les culpables de tots els problemes en els quals es vegi embolicat un home. Tal com proclama amb sornegueria la cançó «Put the blame on Mame» (cantada pel personatge protagonista de la pel·lícula Gilda) la causa dels incendis, els terratrèmols, les tempestes i els tirotejos és una dona. Estem parlant del mite de la femme fatale que trobem tant en els clàssics grecoromans i els textos bíblics com l’art, la literatura i el cinema.
Existeixen objectes fatalment suggestius com deia Baudelaire referint-se a les dones? No. Aquesta és la qüestió: convertir a la dona en objecte per esdevenir mite. La mitologia és un relat que pretén transformar en real i natural el que és totalment subjectiu (R. Barthes). La insistència i la repetició ens donen pistes per esbrinar-ne la intenció i la funció ideològica de cada època.
El cicle l’iniciarem amb una contextualització i recorregut històric d’aquest arquetip amb la conferència de Diana Morena (15/03 – 18.30 h). L’endemà podrem veure com Ava Gardner encarna a la perfecció aquest personatge en el film The killers (Forajidos) (16/03 – 19 h) principal culpable de l’error funest del protagonista masculí.
Comptarem amb Mireia Iniesta per a l’anàlisi de les diferents formulacions d’aquest mite que es caracteritza per deixar de ser una víctima i convertir-se en botxí. Una reflexió de l’evolució de la femme fatale en l’àmbit cinematogràfic, des dels orígens fins a l’actualitat (22/03 – 18.30 h) i un posterior cinefòrum de la projecció de Lady Macbeth (23/03 – 19 h) basada en la novel·la ‘Lady Macbeth del distrito de Mtsensk’ de Nikolai Leskov hi veurem les llums i les ombres d’una antiheroïna feminista
La tècnica del clarobscur (tant en fotografia com en pintura) crea un fort contrast entre elements il·luminats i enfosquits. Aquest estil juga amb la llum per destacar i amagar; i, per tant, mostrar una determinada percepció.
Els mites funcionen igual: simplifiquen la complexitat dels actes humans a una sola interpretació i apel·lant a l’empatia de la víctima es perd la perspectiva i es cau en el romanticisme d’una història d’amor fatal.
Si acolorim de nou el quadre o la fotografia, i tal com proposava Brecht: prenem distància, podrem adonar-nos de la farsa d’atribuir a l’objecte de desig una fatalitat que només li pot ser causada per la persona que desitja (E. Julibert).